Les petjades del jaciment de Laetoli

Laetoli és un jaciment arqueològic trobat al 1978 a Tanzània. Aquest descobriment representa les petjades més humanes antigues que daten de fa 3,7 milions d'anys. Va ser descoberta per Mary Laekey i Richard Hay.  

Les petjades que es van trobar corresponen a tres homínids de l'espècie de "Australopithecus afarensis" que seguien un altre individu. Aquests homínids van habitar a l'Àfrica fa  3,9 milions d'anys i pertanyen a la "subtribu Hominina", l'espècimen que es guarda d'aquesta tribu s'anomena "Lucy". S'anomenen afarensis perquè van ser trobats al lloc on habitava la tribu "Afar". 

Es tan important per que va suposar una prova a favor del bipedisme dels australopitecs.

També van passar per aquell terreny hienes, girafes, búfals, etc...

Marina i Mariona

1º baxt B.

Satèl·lit Europa (Júpiter)

Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar, essent el cinquè més proper del Sol. Té 16 satèl·lits. Un d’ells s’anomena Europa, el quart més gran de Júpiter, descobert al 1610 per Galileu Galilei.

Dades tècniques:

• Tarda uns tres dies i mig (terrestres) a donar la volta al planeta i a rotar sobre si mateix.
• Té una massa de 4’8.1022 Kg i un volum de 1’593.107 Km3.
• La seva força gravitacional és de 1’315 m/s2.
• Té temperatures de màx.: -148ºC i de mín.: -223ºC.
• La composició de l’atmosfera és molt tènue, però el 100% és d’oxigen.
• La pressió exercida és de 1 Pa.

L’aspecte d’Europa des de la Terra, és el d’una bola de gel amb ratlles a la superfície. Les ratlles, es creu que poden ser esquerdes que s’han omplert d’aigua congelada, a causa de la seva distància respecte el Sol. Aquest llac congelat de 100 km de profunditat amb més aigua líquida que tots els oceans de la Terra junts, on es creu que seria possible la vida sota el gel. Aquest descobriment es va fer al 2003, gràcies a la nau espacial Galileu, que va poder veure el gel. La vida sota el gel, podria aparèixer mitjançant les xemeneies hidrotermals, igual que a la Terra.

Una estació espacial és una estructura artificial dissenyada per a ser habitada a l'espai exterior. Quan es llançada, es manté en òrbita com si fos un satèl·lit que dona voltes al voltant del seu planeta, en aquest cas la Terra.
Són usades per estudiar els efectes sobre el cos humà del vol espacial de llarga durada, i també com a plataformes per a nombrosos i prolongats estudis científics ja que la sensació de microgravetat permanent que hi ha a les estacions espacials permet dur a terme experiments i processos amb condició molt propera a la ingravidessa. 



LA ISS (ESTACIÓ ESPACIAL INTERNACIONAL)

• La ISS es manté permanentment en órbita terrestre baixa a uns 260 km d'altura al voltant de la Terra.
• A l'Estació Espacial Internacional intervenen sis agències espacials: l'estatunidenca National Aeronautics and Space Administration (NASA), la russa (RKA), la japonesa (JAXA), la canadenca (CSA/ASC), la brasilera (AEB) i l'Agència Espacial Europea (ESA - European Space Agency, però no tots els seus membres - el Regne Unit, Irlanda, Portugal, Àustria i Finlàndia han escollit no participar-hi).

Inici del projecte
Al 1985 els Estats Units volien intentar la construcció d’una estació espacial en cooperació amb altres països per per exemple amb Europa, Canadà,Japò i Russia (que va entrar el 1993) amb la funció de:

• laboratori espacial
• observatori permanent de la Terra i de l'espai
• node de transport, assegurant l'estacionament de càrregues útils i de naus de transport i el llançament d'aquests cap a la seva destinació final
• estació servei encarregant-se de l'avituallament carburant i de manteniment d'artefactes espacials
• taller de muntatge d'estructures de gran mida
• fàbrica permetent gràcies a la presència de l'home de desenvolupar la utilització comercial de l'espai
• lloc d'emmagatzematge de càrregues útils i de peces de recanvi
• base de sortida per a missions llunyanes.

Finalment el 1998 la construcció de l'estació es decideix en el transcurs d'una reunió que es manté a Washington. D'ara endavant setze nacions hi participen: els Estats Units, onze estats europeus, Canadà, Japó, Brasil, i Rússia.
El muntatge en òrbita de l'estació espacial internacional és un procés llarg ja que el llançament de les 400 tones de l'estació requerirà una quarantena de vols de la llançadora espacial americana i alguns vols dels llançadors russos que es veuran interromputs llargament dues vegades de resultes de fallades tècniques. El novembre de 1998 el llançament del mòdul rus Zarya per un coet Protó inaugura el muntatge de l'estació.

L’objecte més llunyà de l’Univers

Dijous 29 d’abril de 2009,  l’observatori Europeu Austral (ESO, de European Southern Observatory), el Very Large Telescope (VLT), va demostrar que un esclat de raigs gamma (detectats la setmana anterior pel satèl·lit Swift de la NASA) van ser la prova de l’explosió de l’objecte més antic i llunyà conegut fins ara en tot l’Univers.

Els raigs gamma són grans polsos d’energia que poden durar de mil·lèsimes fins a alguns minuts. Com que allibera una gran quantitat d’energia en poc temps, són els raigs més poderosos de tot l’univers. Es diu que estan associats amb les explosions de les estrelles que es paralitzen per a formar forats negres.

Segons l’ESO, aquest incident va tenir lloc fa uns 13.000 milions d’anys, uns 600 milions d’anys després del “Big Bang”.

Els raigs gamma va ser detectat pel Swift va durar 10 segons, el qual va ser localitzat a la constel·lació de Leo. I ràpidament va ser seguit per diversos telescopis terrestres entre els quals el VLT Paranel, Xile. El qual va analitzar la radiació infraroja que es va reproduir després de la explosió per a poder establir la distància a la que s’havia produït de la Terra. Contra més lluny estigui un objecte en l’espai, la llum que emet tendeix a canviar la intensitat del color cap al vermell, és un fenomen que rep el nom de “desplaçament cap el vermell”. Doncs analitzen aquesta radiació (el resplendor dels raig gamma) es pot saber la distància en la que es va produir, que es equivalent al moment en el que es va produir. (Tot això tenint en compte la teoria del Big Bang, quan més enllà de l’univers mirem, estarem veient com era l’univers en el passat).

Aquest fet suposa ser l’explosió de raigs gamma més remota mai detectada, i alhora l’objecte més llunys descobert fins ara.

"Aquest descobriment demostra la importància de les explosions de raigs gamma en l'estudi de les zones més remotes de l'Univers", assegura el senyor Tanvir, el líder de l'equip d'observacions del VLT. Aquest descobriment en s permetrà obrir "una finestra per estudiar les estrelles més antigues i la fi de 'l’Edat Fosca' del nostre Univers", manifesta.

LA MATÈRIA FOSCA

En tot l’Univers hi ha una substància que els científics han anomenat “matèria fosca”. Aquesta matèria és invisible també per a les tecnologies actuals però sabem que existeix a causa de l’atracció gravitatòria que exerceix sobre la matèria visible. S’ha calculat que la matèria observable forma el 4% de la massa total de l’Univers i la matèria fosca un 23% aproximadament.

La matèria fosca fa un paper important en l’Univers, les estrelles de la nostra galàxia es dispersarien sense remei, volant en totes direccions en lloc de girar ordenadament al voltant d'una zona central.

En conclusió, volem dir que sense la matèria fosca no hauria galàxia, ja que la quantitat de matèria ordinària que conté no és suficient per mantenir-la unida i en ordre. Aquest és un mapa en 3D de la matèria fosca a l'Univers:

En un article del periòdic el mundo vam extreure que :

Walker i Peñarrubia van mesurar les posicions, velocitats i composicions químiques de diversos milers d'estrelles i, gràcies a aquestes dades, han arribat a demostrar que en ambdues galàxies la matèria fosca està distribuïda de manera bastant uniforme sobre extensions de diversos centenars d'anys-llum.

Energia Fosca

Només veiem el 0,4% de tot l’univers, i només en coneixem el 4%, el 22% es matèria fosca , i el 74% es energia fosca. L’energia fosca és una hipòtesi per explicar l’expansió accelerada del univers.



L’any 1998 mentre estudiaven les supernoves es va observar que cada vegada s’expandia més ràpid l’univers van creure que l’energia fosca actuava de forma negativa respecte la gravetat que unia les galàxies i fa que es separin cada vegada més.

Hi han dos tipos de hipòtesis amb la energia fosca: la constant cosmològica i la quinta essència.

la constant cosmòlogica va ser una teòria que va introduir Enstein per explicar que l’univers no estaba en expansió. al descubrir que sí que ho estaba es va eliminar la teoria, pero quan es va saber que l’expansió era accelerada és va recuperar la teoria per explicar la falta de gravetat entre galàxies que provoca l’expansió.

La quinta essència es basa en que hi hagi un camp dinàmicque pot veriar en l’espai i el temps. el problema esque si hagués començat al principi no s’haguessin creat mai les galàxies.

També es pot explicar l’energia fosca amb la teoria de cordes, cosmologia de barnes i principi hologràfic.

ELS FORATS NEGRES

Possiblement els forats negres són els cossos més estranys de l’univers i també els més difícils de comprendre ja que no es poden veure i tot el que se sap s’ha deduit teoricament. Un forat negre és un astre com una estrella però amb una massa molt més gran i complexa. La seva gravetat desintegra els cossos que entren i impedeix que surti la llum i per això són negres. El que permet que la llum entri però no surti es una frontera esférica que els envolta.

Els forats negres provenen d’un estels amb una massa més gran que la del Sol que en un moment del seu cicle es colapsa perquè els neutrons no poden suportar la gravetat. Si algú veiés la formació d’un forat negre des de fora veuria una estrella que desapareixeria però la seva força de gravetat es mantindria.

Poden ser de dues maneres: cossos d'alta densitat i poca massa concentrada en un espai molt petit, o cossos de densitat baixa però massa molt gran, com passa en els centres de les galàxies.

Els forats negres no són eterns i algunes vegades alguns neutrons i protons poden escapar de dins seu.


Els forats negres es poden classificar en:

→ Forats negres primordials: van sorgir amb el Big Bang.

→ Forats negres super massius: tenen una massa milions de vegades més gran que la del Sol.

→ Forats negres de massa intermèdia: tenen la massa de milers de cossos solars.

→ Forats negres de massa solar: sorgeixen de l’explosió d’estrelles tres cops majors que el Sol.

També existeixen els anomenats forats blancs. Són cossos celestes que atrapen matèria igual que els forats negres, però a diferència d'aquests, els forats blancs si que deixen que la llum marxi.

Neutrins i Big Bang

L' espai i el temps es van crear durant el Big Bang. Al principi de l'Univers l'espai estava ple de matèria. Aquesta era originàriament molt calenta i molt densa i aleshores es va expandir i refredar per a generar les estrelles i galàxies visibles a l'Univers actual.El Big Bang és el moment en què de la "res" apareix tota la matèria, és a dir, l'origen de l'Univers. La matèria, fins aquest moment, és un punt de densitat infinita, que en un moment donat "explota" generant l'expansió de la matèria en totes les direccions i creant el que coneixem com el nostre Univers. Immediatament després del moment de la "explosió" , cada partícula de matèria es van començar a allunyar molt ràpidament una d'una altra, de la mateixa manera que en inflar un globus aquest va ocupant més espai expandint la seva superfície.El model estàndard del Big Bang assumeix l'existència de tres famílies de neutrins (associades a: l'electró, el muó, i el tau), així com un valor concret de la vida mitja del neutró. Els neutrins es van crear quan es va produir la explosió del Big Bang.A més de les partícules elementals que formen la matèria (electró i quarks) hi ha moltes altres partícules a l’univers però que no estan formant àtoms.Totes elles són fonamentals, en el sentit que no tenen constituents interns. Entre aquestes partícules hi ha els neutrins.Els neutrins són partícules molt especials entre propietats, les quals les distingeixen d’altres partícules elementals hi ha el fet de no sentir la força electromagnètica, la de tenir una massa petitíssima però no nul·la i la d’interaccionar tan dèbilment amb la matèria. Interaccionen tan poc que, gairebé, són invisibles.Es pot pensar en els neutrins com en un flux constant de partícules que creuen la matèria sense interaccionar. És com la llum que en un dia assolellat ens arriba de totes direccions però, pensa que nosaltres som transparents als neutrins però no a la llum! O sigui, que ens travessen contínuament.D’alguna manera, els neutrins estan a l’univers i contribueixen al seu pes. Això vol dir que si poguéssim posar en una balança l’univers, pesant tots els seus components interns, els neutrins representarien només un 1% del pes total o menys.

La Paradoxa d'Olbers

La paradoxa d’Olbers consisteix en la solució a la pregunta del sr. Kepler: per què l’univers es veu de color negre quan hauria d’estar completament il·luminat per les infinites estrelles que hi ha al cosmos?
Aquesta paradoxa rep el nom del físic i astrònom alemany Wilhelm Olbers a la dècada del 1820 perquè és el que se la va prendre en serio i va indagar fins a trobar la resposta, encara que Kepler i Chaseaux també van participar.
Segons el que sabem, l’obscuritat del cel nocturn és totalment incompatible amb la idea d’un cel infinit i estàtic.
Hi ha tres solucions proposades que encara no són vàlides:
1. L’absorció de la llum: l’Univers no és transparent, la llum de les estrelles i galàxies llunyanes és bloquejada per matèria que l’absorbeix.
2. L’edat infinita de les estrelles: tenen una edat finita i només poden emetre una quantitat determinada d’energia.
3. La distribució fractal de les estrelles: les estrelles no estan uniformament repartides, sinó que en algunes zones estan més juntes que en altres.
Però al 1823, Olbers va plantejar la solució a la seva propia pregunta: <>.

Al final, podem concluir que la resposta a aquesta paradoxa és que l'Univers no es infinit i no ha sigut sempre igual.Sino, estaria ocupat de manera uniforme per les estrelles. Cosa que, per cert, no passa.

Una supernova és una explosió estel·lar que correspon a l'última etapa de l'evolució de determinats estels.

Les supernoves donen lloc a emissions de radiació electromagnetica intensíssimes que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos.

Actualment les supernoves es classifiquen d'acord amb les línies d'absorció de diferents elements químics que apareixen en els seus espectres. La primera clau per a la divisió és la presència o absència d'hidrogen Si l'espectre d'una supernova no conté cap línia d'hidrogen se la classifica com de tipus I, altrament es classifica com de tipus II

• • Tipus I: Sense línies de Balmer de l'hidrogen

  • Tipus la: línia Si II a 615,0 nm
  • Tipus lb: línia He I a 587,6 nm
  • Tipus lc: sense línies de l'heli

  • Tipus II Amb línies de Balmer de l'hidrogen

  • Tipus II-P: corba amb altiplà
  • Tipus II-L: corba amb decreixement lineal

  
  

  
  

  Supernoves històriques

  
  

  • 185 SN-185, probablement la primera supernova registrada a la història.
  • 1006 – SN1006 – Supernova molt brillant. Referències a Egipte,Iraq,Itàlia,Suïssa, la Xina, el Japó i, possiblement,França i Síria.
  • 1054 – SN 1054 – Originà l'actual nebulosa del Cranc. Se'n tenen referències pels astrònoms xinesos i, possiblement, pels nadius americans.
  • 1181 –SN 1181 – Observada per astrònoms xinesos i japonesos. Es produeix a Cassiopea.
  • SN 1275 – Supernova a Cassiopea, observada per Tycho Brahe i descrita al seu llibre De nova stella on apareix per primera vegada el terme "nova" (tot i que actualment nova té un significant diferent).
  • 1604 – SN 1604 – Supernova a Ophiuchus, observada per Johannes Kepler. És la darrera supernova observada a la Via Làctia.
  • 1885 – S Andromedae. Té lloc a la Galàxia d'Andròmeda, descoberta per Ernst Hartwig.
  • 1987 – Supernova 1987A al Gran Núvol de Magalhães. Fou la primera oportunitat de posar a prova a través de les observacions directes les teories modernes sobre la formació de les supernoves.

Telescopi de Hubble

És un telescopi robòtic situat a l'espai exterior, està en orbita al voltant de la Terra (593 km sobre el mar) i és capaç d'observar imatges de mida 0,1 segons d'arc. Aquest telescopi però es preveu que es desactivi a principis del 2014. El telescopi de Hubble va ser llançat el 24 d'abril del 1990, durant aquest temps el telescopi ha realitzat diversos descobriments i enregistraments d'imatges. El Telescopi de Hubble va iniciar els seus projectes proporcionat imatges impressionants de la col·lisió del cometa Shoemaker-Levy 9 amb Júpiter l' any 1994.
També a proporcionat imatges evidents de l'existència de planetes orbitant altres estrelles.
La teoria explica qué la majoria de les galaxies allotjen un forat negre en el seu nucli principal que ha esta parcialment confirmada per nombroses observacións.